Jean-Claude Brialy

Infotaula de personaJean-Claude Brialy

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Jean-Claude Marcel Brialy Modifica el valor a Wikidata
30 març 1933 Modifica el valor a Wikidata
Sour El-Ghozlane (Algèria) Modifica el valor a Wikidata
Mort30 maig 2007 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Monthyon (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Jaw cancer (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturacementiri de Montmartre Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióPrytanée National Militaire
College of Saint Etienne (en) Tradueix
Conservatoire à rayonnement régional de Strasbourg
lycée David d'Angers (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball França Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióguionista, actor de cinema, actor, actor de teatre, escriptor, director de televisió, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1955 Modifica el valor a Wikidata –
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
4 juny 2007funeral (Saint-Louis en l'Île (en) Tradueix) Modifica el valor a Wikidata
Premis
  • (2003)  Comandant de la Legió d'Honor
  • (1999)  Comandant de l'Orde Nacional del Mèrit
  • (13 juliol 1994)  Oficial de la Legió d'Honor
  • (1990)  Oficial de l'Orde Nacional del Mèrit
  • (1988)  César al millor actor secundari, per l'obra Les Innocents (en) Tradueix
  • (1986)  Cavaller de la Legió d'Honor
  •  Premi Jean Le Duc Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0108400 Allocine: 1377 Rottentomatoes: celebrity/jeanclaude_brialy Allmovie: p8391 TMDB.org: 24299
Musicbrainz: 56faf02e-e9e7-435a-8c30-72a152c5077f Discogs: 273615 Find a Grave: 19713538 Modifica el valor a Wikidata

Jean-Claude Brialy (30 de març de 1933 – 30 de maig de 2007) va ser un actor, director, guionista i escriptor de nacionalitat francesa. Format en la Nouvelle vague, va actuar en més de cent pel·lícules en el transcurs d'una carrera iniciada el 1956 durant la qual va treballar a les ordres de directors com Louis Malle, Claude Chabrol, François Truffaut, Éric Rohmer o Philippe de Broca. Artista principal (Le Beau Serge) o actor de repartiment, va ser nominat al César al millor actor secundari per Le Juge et l'Assassin el 1977, i va aconseguir el premi amb Les Innocents.

Biografia

Formació

Nascut en Sour El Ghozlane, Algèria, els seus pares era Roger Brialy, un oficial francès, i Suzanne Abraham. Va viure també en Blida i en Bône (actual Annaba), totes dues ciutats algerianes, i el 1943 en Marsella. La família es va instal·lar posteriorment a Angers, al carrer Mirabeau. Jean-Claude i el seu germà van estudiar al Liceu David-d'Angers (on va començar a interessar-se per l'actuació, segons la seva autobiografia), passant les seves vacances a casa dels seus avis a Chambellay o a Issoire,[1] a casa dels seus avis materns.[2]

El 1946 va ingressar sl Pritaneu Nacional Militar, a La Flèche, abans de mudar-se a Saint-Étienne, estudiant finalment al col·legi episcopal Saint-Étienne d'Estrasburg, on va fer també cursos d'art dramàtic, la seva passió, contra el desig del seu pare, coronel, que volia que fes la carrera militar.[3]

Brialy va obtenir el primer premi de comèdia en el Conservatori d'Estrasburg, ingressant després en el Centre d'Art Dramàtic de l'Est, on va interpretar diferents papers teatrals. Durant el seu servei militar a Baden-Baden, va ser destinat al servei cinematogràfic de l'exèrcit a Alemanya, podent així rodar el seu primer curtmetratge el 1954, Chiffonard et Bon Aloi. Finalitzat el servei militar, al novembre de 1954 se'n va anar sol a París, perquè els seus pares no aprovaven la seva vocació en el món de l'espectacle.

Del cinema a la televisió

A París es mantenia gràcies a petits treballs, negant-se els seus pares a prestar-li ajuda. Freqüentava el grup de Cahiers du cinéma, i va actuar en el curtmetratge Le Coup du berger, de Jacques Rivette. Després de ser ajudant de direcció en pràctiques en la pel·lícula French Cancan (1954), de Jean Renoir, a partir de llavors va fer múltiples actuacions, participant, entre altres produccions, a Elena et les Hommes, de Jean Renoir (1956, font d'una gran decepció, ja que la seva escena va ser tallada durant el muntatge, i ell volia impressionar a la seva família), Ascenseur pour l'échafaud (de Louis Malle, 1957) i, sobretot, Le Beau Serge i Les Cousins (ambdues de Claude Chabrol), films amb els quals va guanyar la celebritat.

El 1955, i gràcies a l'ajuda financera de Claude Chabrol i François Truffaut, va adquirir una finca en Monthyon, prop de Meaux (municipi de Sena i Marne), que havia conegut gràcies a Marie-José Nat. A causa d'una mala caiguda ocorreguda durant el rodatge de Le Beau Serge, va haver de ser intervingut quirúrgicament i passar alguns mesos de convalescència. Va ser a la seva propietat on Jacques Chazot, malalt d'un càncer de gola, va passar els últims anys de la seva vida abans de morir el 1993.[4] Amic de nombrosos artistes, i benvolgut tant pels seus companys com pel públic, Jean-Claude Brialy va comprar el 1966 un vell pub de l'île Saint-Louis, en París, que va transformar en restaurant amb el nom de «L'Orangerie», lloc de vida nocturna que va veure desfilar a gran nombre d'artistes francesos i estrangers.

Brialy va ser un actor benvolgut pels directors de la Nouvelle Vague, va actuar per Jean-Luc Godard a Une femme est une femme, per Éric Rohmer a Le Genou de Claire, i per François Truffaut a La núvia vestia de negre. Va ser molt amic de François Truffaut, qui el 1968, va demanar a Marcel Berbert i a Brialy ser testimonis en les seves noces amb Claude Jade.

El 1971 va dirigir la seva primera pel·lícula, Églantine, que va rodar a Chambellay, població de la qual eren natius els seus avis. El 1973 va dirigir Volets clos, i al juliol de 1979 va rodar per a la televisió Les Malheurs de Sophie, rodada al castell de Lorie, a La Chapelle-sur-Oudon.

Teatre i escriptura

Jean-Claude Brialy al 45è Festival Internacional de Cinema de Canes

Director del Théâtre Hébertot (1977) i després del Théâtre des Bouffes-Parisiens (des de 1986 fins a la seva mort, va ser director el seu company Bruno Finck), va anar durant molt de temps director artístic del Festival d'Anjou (1985-2001), a més de creador i director artístic del Festival de Ramatuelle a partir de 1985.

El 2000 i 2004 va escriure dos llibres autobiogràfics que van ser un èxit editorial: Le Ruisseau des singes (éd. Robert Laffont), en el qual evocava la seva infantesa a Chambellay) i J’ai oublié de vous dire (XO éditions). El 2006, després de viatjar al seu país natal, publicà Mon Algérie (Timée éditions). A més, va escriure les antologies Les Pensées les plus drôles des acteurs i Les Répliques les plus drôles du théâtre de boulevard (Le Cherche-Midi).

Personalitat del Tout-Paris, va intervenir també en nombrosos programes radiofònics i televisius, entre ells Les Grosses Têtes, de Philippe Bouvard, a RTL (ràdio francesa).

La seva amistat amb els artistes va fer que assistís a nombrosos enterraments de famosos, fins al punt que el seu amic Thierry Le Luron li va sobrenomenar « la Mère Lachaise » (en referència al cèlebre Cementiri del Père-Lachaise i a la seva homosexualitat).

A partir dels anys 1970 va ser el confident de grans estrelles com Arletty o Jean Gabin, adquirint un saber enciclopèdic sobre el món de l'espectacle, que no va tenir temps de transcriure en forma de llibre. Així i tot, entre 2000 i 2007 va publicar una gran part dels seus coneixements i anècdotes en publicacions de caràcter autobiogràfic (entre elles Le ruisseau des singes el 2000).

Últims anys

Tomba de Jean-Claude Brialy al Cementiri de Montmartre, a París

Brialy va rodar el seu últim telefilm en 2006, Monsieur Max, de Gabriel Aghion. Uns dies abans de morir va estar a Cannes en ocasió dels 60 anys del festival de cinema de la ciutat, participant en el programa de Philippe Bouvard, Les Grosses Têtes.

Entre 2006 i 2007 va donar suport a la candidatura de Nicolas Sarkozy a la presidència de la República, assistint a nombrosos mítings del polític. Nicolas Sarkozy va ser elegit president pocs dies abans de la mort de l'actor, al funeral del qual va assistir personalment.

Jean-Claude Brialy va morir a Monthyon, França, el 30 de maig de 2007 a causa d'un càncer de mandíbula, no havent donat a conèixer la seva malaltia a ningú, ni tan sols als seus afins. El seu funeral es va celebrar a l'Església Saint-Louis-en-l'Île el 4 de juny de 2007, assistint a la mateixa nombroses celebritats. Va ser enterrat al Cementiri de Montmartre, just al costat de la cèlebre Marie Duplessis.

Vida privada

La seva homosexualitat, llarg temps ocultada al seu pare i al món del cinema, va ser reivindicada després d'aparèixer en 2000 la seva autobiografia Le Ruisseau des singes.[5] DVa declarar a la revista Têtu al maig de 2005 que al principi de la seva carrera era tabú. El 1994, Jean-Claude Brialy va participar en el doblatge del film Les aventures de Priscilla, que tracta sobre un tema homosexual, donant veu a l'actor Terence Stamp.

Oposat al matrimoni entre persones del mateix sexe, però favorable a un Pacte civil de solidarité millorat, Brialy va estar també involucrat en la lluita contra el VIH/sida, destacant la seva col·laboració amb Line Renaud, i treballant com a portaveu de Sidaction.

En 2013, Bruno Finck, el seu últim company i el seu hereu, va subhastar el contingut de l'apartament de la Île Saint-Louis que compartia amb l'actor.[6] La vila de Meaux va rebre com a llegat la seva propietat en Monthyon i la seva col·lecció d'objectes.[7]

Teatre

Actor

Director

Filmografia

Actor

Cinema

Televisió

  • 1960: Les Parents terribles, de Jean-Paul Carrère
  • 1962: Chéri, de François Chatel
  • 1966: Anna, de Pierre Koralnik
  • 1966 : Carosello - All'ultimo sorso, de Mario Fattori i Edo Cacciari
  • 1972: Dans les jardins de Franc-Nohain, de Alain Frey
  • 1974: La Peur des coups, de Jeannette Hubert
  • 1977: Dancing Star, de Jacques Brialy
  • 1980: Arsène Lupin joue et perd, de Alexandre Astruc
  • 1982: Caméra une première, episodi L'Accompagnateur, de Pierre Boutron
  • 1982 : Mozart, de Marcel Bluwal
  • 1983: Quelques hommes de bonne volonté, de François Villiers
  • 1983 : Père Noël et fils, d'André Flédérick
  • 1984: Désiré, de Dominique Giuliani
  • 1984 : Die Schöne Wilhelmine, de Rolf Von Sydow
  • 1984 : Ces chers disparus : Françoise Dorléac, de Denis Derrien
  • 1985: L'Herbe rouge, de Pierre Kast
  • 1985 : Vivement Truffaut / Hommage à Truffaut, de Claude de Givray
  • 1988: François Truffaut : Correspondance à une voix, de Michèle Reiser
  • 1989: Les Deux Virus, de Bruno Gantillon
  • 1989 : Le Nègre, de Yves-André Hubert
  • 1989 : Le Clochard, de Stéphane Bertin i Boramy Tioulong
  • 1990: Ne m'oubliez pas : Hommage à Bernard Blier, de Mathias Ledoux
  • 1990 : C'est quoi, ce petit boulot ?, de Michel Berny i Gian Luigi Polidoro
  • 1990 : Ferbac
  • 1990 : Mariage mortel, de Marc Rivière
  • 1991: Les Bains de jouvence, de Marc Rivière
  • 1991 : Péché de jeunesse, de Bruno Gantillon
  • 1991 : L'Illusionniste, de Michel Treguer
  • 1991 : Échec et mat, de José-Maria Sanchez Silva
  • 1991 : Lucas, de Nadine Trintignant
  • 1993: Le Mal des ardents, de Roland Verhavert
  • 1993 : Carnaval des ténèbres, de Sylvain Madigan
  • 1993 : Le Festin de miséricorde, de Christian Faure
  • 1993 : Sandra, princesse rebelle, de Didier Albert
  • 1994: La Jalousie, de Patrick Bureau
  • 1996: Belmondo le magnifique, de Patrick Chammings
  • 1997: Les Héritiers, de Josée Dayan
  • 1997 : La Grande Béké, de Alain Maline
  • 1997 : Cannes… les quatre cents coups, de Gilles Nadeau
  • 1997 : Le Comte de Monte-Cristo, de Josée Dayan
  • 1997 : Les Jolies Colonies de vacances, de Stéphane Kurc
  • 1998: Ils sont tous nos enfants / Élisabeth, de Pasquale Squitieri
  • 1999: Barbara, je chante ma vie, de Philippe Kohly
  • 2000: La Bicyclette bleue, de Thierry Binisti
  • 2001: Les Filles à papa, de Marc Rivière
  • 2001 : Nadia Coupeau, dite Nana, de Édouard Molinaro
  • 2002: Le hasard fait bien les choses, de Lorenzo Gabriele
  • 2002 : On ne choisit pas sa famille, de François Luciani
  • 2004: Président Ferrare : L'Affaire Valéra, de Alain Nahum
  • 2004 : Président Ferrare : L'Affaire Denise Chabrier, de Alain Nahum
  • 2004 : Le Plus Bel Homme du monde, de Serge Khalfon
  • 2005: Les Rois maudits, de Josée Dayan
  • 2006: Président Ferrare : L'Affaire Gilles d'Aubert, de Alain Nahum
  • 2006 : Monsieur Max, de Gabriel Aghion

Director

Cinema

  • 1971: Églantine - també guionista
  • 1973: Les Volets clos
  • 1973 : L'Oiseau rare – també guionista
  • 1974: Un amour de pluie - també guionista
  • 1983: Un bon petit diable – també guionista amb Didier Decoin

Televisió

  • 1979: La Nuit de l'été
  • 1979 : Les Malheurs de Sophie
  • 1981: Cinq-Mars – també guionista
  • 1995: Vacances bourgeoises
  • 1995 : Il ne faut jurer de rien
  • 1997: Georges Dandin
  • 1998 : La Dame aux Camélias – també guionista
  • 2003: Les Parents terribles

Bibliografia

  • Le Ruisseau des singes, Robert Laffont, París, 2000
  • J’ai oublié de vous dire, XO éditions, París, 2004
  • Mon Algérie, Timée éditions, 2006
  • Les Pensées les plus drôles des acteurs, Le Cherche midi, 2006
  • Les Répliques les plus drôles du théâtre de boulevard, Le Cherche midi, 2007

Referències

  1. Los fuertes lazos familiares de Jean-Claude Brialy con Issoire
  2. Robert Laffont. Le ruisseau des singes. Autobiographie, 2011, p. 17. ISBN 9782221118351. 
  3. Laurent Delahousse, Un jour, un destin: « Jean-Claude Brialy, l'homme qui voulait tant être aimé », documental emès per France 2 el 28 de setembre de 2014
  4. Jean-Claude Brialy, Le Ruisseau des singes, éditions Robert Laffont, París, 2000
  5. Nouveau monde. L'homosexualité dans le cinéma français, 2007, p. 113. 
  6. Pauline Simons. «Les souvenirs de Jean-Claude Brialy aux enchères», 16-01-2013.
  7. «La collection de Jean-Claude Brialy estimée à 305 000 €», 12-03-2013.

Enllaços externs

  • Entrevista con Jean-Claude Brialy (1970), arxiu de la Télévision suisse romande
  • Le Coin du cinéphage.
  • Lista de artículos consagrados a Jean-Claude Brialy a Calindex.eu
Registres d'autoritat