Grua europea
Grus grus  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Principal font d'alimentació | omnívor |
| Envergadura | 2,22 m |
| Nombre de cries | 2 |
| Període d'incubació de l'ou | 30 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22692146 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Gruiformes |
| Família | Gruidae |
| Gènere | Grus |
| Espècie | Grus grus (Linnaeus, 1758) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Grus turfa (Portis, 1884) |
| Protònim | Ardea grus |
| Distribució | |
 | |
| Endèmic de | Santuari d'ocells Nandur Madhmeshwar, santuari Tal Chhapar, Petit Rann de Kachchh, llac Thol, Gajoldoba, Selva humida de Dehing-Patkai, Parc Nacional de Kaziranga, Maguri Motapung Beel, parc nacional de Dibru-Saikhowa, Kokilamukh Beel i Majuli |
La grua europea (Grus grus) és un ocell de la família dels grúids. Solament migradora a Catalunya i, semblantment al que passa a la resta d'Ibèria, no hi nidifica.
Morfologia
Mesura entre 114 i 127 cm, assoleix els 4-7 kg de pes i la seua envergadura alar és compresa entre els 200 i els 230 cm. És camallarga i esvelta. D'hàbits terrestres, camina pausadament i manté una actitud esquerpa. La veu és com un craqueig semblant a una trompetada, molt sonor per la particular estructura de la siringe que està enforinyada en l'estèrnum, la qual cosa li dona ressonància. Volant emet uns trinats suaus i audibles a curta distància.
Costums
S'alimenta d'insectes, llavors, tubercles i petits vertebrats. A Catalunya no és tan freqüent en pas. Existeix una gradació est-oest en les citacions, essent més probable d'observar com més a ponent ens dirigim. Pel que sembla,[1] és més freqüent d'observar-les en trànsit (més en el postnupcial que en el primaveral) que no pas sedimentades. Al Principat de Catalunya se n'han observat força cops (especialment al Solsonès), sempre prop de les valls fluvials per les quals sembla tindre especial predilecció de trànsit. Pot formar grups nombrosos (40, 50, 80 i 400 exemplars) o grupets petits, i rarament se la veu en solitari. A la llacuna endorreica de Gallocanta es pot observar bona part de les més de 50.000 grues migrants (pràcticament la totalitat de la població nord-europea) que trien la península Ibèrica per a passar l'hivern.
-
Un estol de grues -
Ou
Referències
- ↑ De Sostoa, A. i col·laboradors: Història Natural dels Països Catalans. Peixos, vol. 11. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1990.
Bibliografia
- Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 146. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993 ISBN 84-88545-01-0
- Hume, Rob: Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega. 2002 ISBN 84-282-1317-8.
Enllaços externs
| En altres projectes de Wikimedia: | |
 | Commons (Galeria) |
| Commons (Categoria) |
 | Viquidites |
 | Viquiespècies |
- Informació i fotografies sobre les grues de la regió francesa de Xampanya-Ardenes. Arxivat 2013-05-23 a Wayback Machine. (francès)
- Informació sobre les grues de la Marjal d'Almenara (Plana Baixa, País Valencià). Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine. (català)
- Informació sobre les grues de la llacuna de Gallocanta.[Enllaç no actiu] (català)
- Informació sobre les grues d'Extremadura. (castellà)
Viccionari
